UNA MÀ DE CONTES!

Què faríem sense els contes?

A continuació us deixem una mà de contes tradicionals de Catalunya per a què podeu gaudir-ne de la seva lectura!  També dediquem aquest espai per anar penjant embarbussaments i poemes típics catalans per a que continui aquesta lectura…!

EN PATUFET

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien en Patufet.

Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:

”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir.

Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant… Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El mostre era l’estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d’una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l’estomac del drac.I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l’abominable bèstia se’n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s’oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d’anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura , muntat sobre un cavall blanc, La donzella se’l mirà i l’advertí:

– Fugiu! fugiu ràpidament d’aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà

– No patiu jove donzella.Si sóc aquí es per què hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d’aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l’horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

I aquest conte s’ha acabat. CONTE CONTAT, CONTE ACABAT!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: